jueves, 13 de diciembre de 2007

IGNORÀNCIA

Probablement... no probablament no, segur, vivim al moment de la historia on l´èsser humà pot gaudir de més informació i coneixements. Si més no, els que hem tingut la potra de néixer a la part rica del planeta. Som d´una época que coneix el Napoleò, Michel Gondry, Maradona, la clonaciò, la sida, Shakespeare, Hitchcock, la ecología, els beatles, l´anestésia, Marx, Monica Bellucci, la Nouvelle Vague, el cubisme, Rembrandt, la robótica, Guttemberg, la sindrome d´estocolm, Super Mario, Neruda, la compresa, Sócrates, internet, Buffalo Bill, Monty Python, el comunisme, Bergman, el sofregit de ceba i tomàquet, Hillary Clinton, el xandall, Terminator i quatre o cinc coses més. Però amb tot aixó som els mateixos ignorants de sempre i tenim els mateixos problemes de sempre: la por, la responsabilitat, la necessitat d´amor, la manca de compromís, la solitud, l´incertesa... Ni el privilegi de viure on vivim, ni la opuléncia ens estalivia aquests inconvenients. Mireu aquesta gran i mai prou valorada pel.licula del mestre Scorsese. Amb tot el que sabem i encara som a l´edat de la innocència.

domingo, 9 de diciembre de 2007

BUS STOP

Voy en autobús, última fila. Me entretengo esquivando las miradas de los que están frente a mi, como una nave espacial volando entre meteoritos. Hecho un vistazo rápìdo a la parte de adelante y entre ese pequeño bosque de cabezas la veo a ella, mi vida, sentarse. ¿Realmente es ella? parece que sí. El mismo cabello rojo, la misma forma craneal, la misma nuca exquisita ¡hasta el abrigo me suena!. Juraría que es ella pero me extraña que coja el mismo autobús que yo, aunque hace años que no se nada de su vida. El pecho me quema, a cinco metros tengo a la luz de mi ser. Debo asegurarame, voy a ponerme las gafas antes de abordarla, ... ¡dios, qué calor tengo! a duras penas puedo limpiar los cristales con mi mano temblorosa. ¿A ver? vale, no es ella. Me quito las gafas y disfruto del resto del viaje mirándo a mi amor, que está tan solo a cinco metros frente a mi. Juraría que es ella.

domingo, 25 de noviembre de 2007

THRILLER. LA MAGDALENA D´EN MICHAEL

L´altre dia em vaig trobar el Michael Jackson pel carrer, em va dir: Borrego, ahir mentre em prenia una magdalena amb un té, em vaig recordar del Quincy Jones, t´en recordes del Quincy?. I tant, li vaig dir, parla com si tingués una magdalena a la boca. Sí, va confirmar, parla raro però es molt bo amb la seva feina. L´he recordat donant-me les instruccions precises perque la música sonés perfecta. Tú també eres molt bó, li vaig dir, però ha plogut molt des d´ençà. Molt, moltíssim. La mirada del Michael era trista o a mi m´ho va semblar perque duia les ulleres de sol posades. L´astre desastre va continuar: mossegant la magdalena he recordat el Quincy, les cançons, en Paul, l´éxit, en Van Halen, els concerts, les PYT, la inspiració, els video clips, els premis, les coreografíes, els crits del públic, tot amb una claredat que m´ha espantat. THRILLER Dit aixó, va marxar fent el moonwalk. Adeu Michael. Demà es cumpleixen 25 anys de la sortida a la venda d´un disc important, gairebé perfecte, únic i irrepetible.

jueves, 27 de septiembre de 2007

NECROPOST

Se murió. Sí, sí, del todo. No entraré en detalles pero fue una jodida tragedia. Su apodo en la red, el título de su blog, sus opiniones sinceras, sus sentimientos en crudo... ni uno solo de esos elementos podía dar una pista de su identidad. Su mismísma mujer podría haber entrado en el blog y no tendría ni la más remota idea de quién era el autor. Y un día, simplemente, dejó de escribir. Para cuando le mandé un comentario sobre su falta de dedicación llevaba meses criando malvas. Como testimonio final queda su última entrada, un ridículo artículo sobre los bigotes de los dictadores. Y ahí se quedó clavada, congelada la imagen grotesca de un criminal. Nadie la puede borrar, nadie puede suprimir el blog, darle un final digno, un epitafio, una despedida, alguien que notifique el deceso del autor, nada. Sentía escalofríos cada vez que entraba y veía ese monumento funerario, esa especie de pirámide egipcia hecha a base de comentarios, fotos, canciones y videos del Youtube. Ahora me da pereza.

martes, 31 de julio de 2007

MEMEMUSIC

L´altre dia vaig ser inclós en un meme del Robertinhos, ho varem celebrar amb un tros de llimona i un xarrup de tequila.
Trobo engrescador posar una banda sonora als blogs que llegim.
No tinc gaire temps per mirar blogs, per aixó quan trobo un forat visito de manera ritual als de sempre. Aquí va la meva mini llista.
Robertinhos: "Desafinado" del Jobim
Dejà Vié: "She´s electric" Oasis
Pd40: "Every time you go away" Paul Young
Sidlia: "Respect" cantada per l´Aretha
Yo soy Sam: "Mile end" Pulp
WaipuJoan: "La vida de l´astronauta" Antònia Font
WaipuCarolina: "Amor" Los Amigos Invisibles
Evidenment la llista es oberta, les cançons son per a tots. Si algu s´estima més el tema d´un altre, el pot agafar i quedarse´l. Es gratis.
Les explicacions, un altre dia.

martes, 17 de julio de 2007

CENTAUROS DEL DESIERTO

Ethan pierde a su amor, luego la guerra y luego a la familia. En su camino vengativo, mientras arranca los ojos a indios muertos, pierde a los amigos. Solo un objetivo en su vida nómada, encontrar a su sobrina raptada y matarla. El poeta de un solo ojo, nos regala esta odisea de tintes homéricos, que nos conduce a las entrañas del odio y la soledad. Un viaje marcado por la pérdida y la derrota, equilibrado sabiamente con humor y ternura. Un final perfecto, una música inolvidable y un protagonista irrepetible. Centauros del desierto o el Arte cinematográfico.

miércoles, 11 de julio de 2007

ULLS

Una mirada pot transformar un día.
Per qué?.
Potser ens fascina pensar que aquesta mirada transformi tota la nostra vida.

viernes, 1 de junio de 2007

REMEMBER

Los recuerdos y las bacterias están en contacto permanente con nosotros. Nos rodean, nos acechan. Nunca sabemos cuáles van a entrar. Ni cuantos llegan para quedarse. Algunos se van en seguida, otros permanecen ocultos, esperando el momento para dejarse ver. No sabemos cuáles serán dañinos, ni cuales nos harán sudar o llorar o gritar... Lo único cierto es que no podemos hacerles frente. Por mucho que avance la química, por mucho que controlemos el presente, nuevas bacterias y nuevos recuerdos hacen cola para entrar y sumarse a los demás. Algunos se adhieren a la carne para siempre. Al final solo somos un contenedor nada hermético, repleto de recuerdos y bacterias. Y nos los llevaremos por delante. O ellos a nosotros, eso es lo de menos.

miércoles, 16 de mayo de 2007

CITIUS, ALTIUS, FORTIUS

Quan es va injectar bótox al front una part li va a entrar dins del crani. Aquestes paraules li va dir el doctor. Per sort, el bótox, va actuar com el ciment i li va tapar una esquerda que hi havia al cervell. Aixó, va augmentar de manera molt considerable la intel.ligència de la noia. Les dues mamelles de silicona que es va incrustar als pits, van provocar un efecte constrictor al cor. Aquesta empenta al múscul central va alliberar una gran quantitat d´energia que va convertir la noia en una persona molt més generosa i compasiva. El colàgen que inflà els seus llavis esdevingué un adreçador capaç de seleccionar tot el que sortia per sa boca. De tal manera que un, quan la sentia, sentia a una dona carinyosa, educada i dolça. Amb aquests antecedents, no és d´extranyar doncs, que ja tingui hora agafada al quirófan per amputar-se les dues cames. Li han assegurat que una dona pot còrrer molt més de pressa sense el destorb de les extremitats inferiors. I el gran somni d´ella es triomfar als Jocs Olímpics de Pekín.

viernes, 27 de abril de 2007

Penso que hauria de deixar de pensar Crec que no haig de creure Sento no sentir-te Penso que el que sento ho crec.

viernes, 20 de abril de 2007

RECOMENDACIÓN

Sesión de las 5 de la tarde. Pago mi entrada en la taquilla y accedo a la sala. Media entrada. Perfecto. Se apagan las luces. La pantalla proyecta anuncios, anuncios y anuncios. Un trailer, dos trailers, otro anuncio y un mensaje para que apaguemos los teléfonos móviles. Empieza la película. Murmullos. Una cortinilla de la productora, otra de la distribuidora. Suena la música, sale el nombre del protagonista, otro más, otro, unos cuantos secundarios de golpe, el nombre del fotógrafo, guionistas, productores, el director y.... THE END. ¿Ya? Pues me ha encantado. La pienso recomendar.

lunes, 16 de abril de 2007

FUM

Fot-li una pipada a la cigarreta. Deixa-la suament al cendrer. Treu el fum amb calma, procura que et surti una O... aparenta seguretat. I ara, alça la mà, assenyala l´objectiu amb l´índex, aixeca bé el polze. Apunta. Dispara. BANG! Problema solucionat. Torna a agafar la cigarreta, fot-li una bona xuclada ... de plaer, de satisfacció . Feina feta... La violència imaginada fa tanta por com la real.

domingo, 8 de abril de 2007

CARTA DE UNA DESCONOCIDA

Un día, un pianista rep la carta d´una dona desconeguda. A la carta, la dona li diu que en el passat van ser amants i que des de llavors l´ha estimat durant tota la seva vida. Ell ni la recorda. Així comença una de les més apassionades, romàntiques i subtils històries d´amor que mai s´han fet al cinema. El responsable del prodigi es el mestre alemany Max Ophüls. Ara que tan desprestigiat està el cinema romàntic, convé fer una ullada a aquesta obra d´art de fa gairebé 60 anys. Que no us faci por l´antiguitat amants secrets, tasteu aquesta joia.

miércoles, 14 de marzo de 2007

QUALSEVOL DIA ES BO

Avi, estic fent un treball sobre la batalla de Nee Pour Mourir, tú hi vas ser, oi?. Es clar. I t´en recordes de la data?. Va fer una pipada a la cigarreta. Crec que era el 42...un dimarts. Un dimarts? Com saps que era dimarts? Erem al campament. Dins de la meva tenda fumàvem, escriviem i jugàvem a cartes. Un noi, que escrivia una carta per la seva familia va preguntar: Ei! Avui es dimarts? Sí!!!. I a América també?. Tots rigueren. Un dimarts sempre es un dimarts, aquí, a Wisconsin i a Calcuta!. El Sergent alçà la veu: No rigueu tant burrus. Ara es dimarts, però d´aquí una estona serem a dimecres i a América encara serà dimarts. Un bocabadat silenci ple de fum va travessar la tenda. Llavors el Sergent va explicar com funcionava el canvi d´horari, la rotació de la terra i tot aixó. La xerrada va morir tot començar. Una bomba va caure al bell mig de la tenda. La meitat dels que hi erem dins vam sortir volant, l´altra meitat, volatilitzada, desintegrada, triturada. Allò va ser el començament de la batalla de Nee Pour Mourir. Molts nois van morir en dimecres, mentre a América encara era dimarts. Per aixó el dimarts sempre es un dia extrany per mi. Avi, avui som dimarts. Ja ho sé. Mirà el seu rellotge i digué: però a Europa ja es dimecres.

miércoles, 7 de marzo de 2007

5 MINUTS

Et passes la vida odiant, renegant, cridant, malpensant, patint, envejant... Dedica 5 minuts al día, només 5 minuts a estimar. Estimar de debó, no seure al costat per dir: hola. Dona-li 5 minuts al día aquesta paia que et fa embogir, a aquest pollastre que et posa el cor a cent. Recorda-li el que sents. Només son 5 minuts però veuràs com la resta de coses... senzillament no importen.

jueves, 22 de febrero de 2007

TECLES

Si hagués estat un entrenador de futbol, m´hauria comparat la vida amb un partit de futbol. Si hagués estat torero, podria haver dit que la vida es com un toro. Però com era pianista i amb poca imaginació, va comparar la vida amb un teclat. Digué: “Borrego, la vida es com un teclat, curta, limitada i plena de blancs i negres. Has de tocar totes les tecles, però sempre tindràs una, dues o tres tecles que cada cop que les piques, unes urpes de plaer t´esquincen per dins. Son les tecles que et fan sentir viu. Toca-les una i altre vegada, fins que et facin mal els dits o es trenqui la tecla. Si no ho fas, la vida no tindrà sentit.” Us juro que com a pianista no era dolent.

domingo, 18 de febrero de 2007

RES

Al principi no hi havia res. Al final no hi haurà res. Només llum... i jo he vist aquesta llum!! I la ungla del dit del peu de la noia portadora d´aquesta llum, val més que mil déus junts.

martes, 13 de febrero de 2007

INISFREE NO ES LLOC, ES DESIG

Abans d´afegir-li el cognom Jones, Indiana era el nom del gos d´en George Lucas. James Bond era el nom d´un ornitòleg i la Sigourney Weaver va agafar el seu d´un personatge masculí de El Gran Gatsby. Al cinema res no es el que sembla. A la vida tot es el que sembla. I a internet? Triem un nom i una personalitat. El nick es la balconada que s´avança mig metre a la façana. Mostrem la nostra façana... i a dins, que hi ha?. El que escrius? el que dius? els teus comentaris?. El que trobem dins del blog es real o només una il.lusió?. Una invenció on interpretem aquest personatge que ens agrada i que hem batejat sota un nom fals.

domingo, 28 de enero de 2007

EL DILEMA DE L´ACTOR

L´actor no era feliç amb la seva carrera. Tenia cert éxit, sí. Però no el satisfeia, sempre papers d´heroi d´acció o de noi a comedies romàntiques. Una tarda va trobar-se un antic company de l´escola d´interpretació. Escrivia obres de teatre molt, molt, molt independents, gairebé secretes. L´amic va proposar l´actor que interpretés una obra que acabava d´escriure. No s´ho va pensar, tot i la opinió contraria del seu agent, la va fer. L´obra, va ser un fracàs. Només van fer una representació i amb 4 persones de públic. Però l´actor mai no s´havia sentit tan viu. De sobte tot va encaixar, tornar a pujar a l´escenari el va fer recordar el seu amor per la interpretació. Va demanar-li a l´amic més obres, però l´escriptor gaudia d´una limitada capacitata creativa. Molt de tant en tant escrivia alguna coseta i l´actor deixava la feina que fos per pujar a l´escenari. L´exit era sempre el mateix, zero. Però sentía que tot el que havia fet, tot el que havia aprés fins aleshores, el duia fins aquelles obretes tan dolentes. L´excitació que sentia era tan gran que més d´una vegada va pujar a l´escenari empalmat. Aquells texts només els entenian ell i el seu amic. Ningú més no podia disfrutar de la recargolada prosa i l´hermetisme narratiu de les obres. L´actor en volia més i l´amic no donava a l´abast. Entre altres coses, perque també havia de menjar i dedicava la major part del seu temps repartint pizzes a domicili. Malgrat tot, l´idili intelectual continuava, quan hi havia alguna cosa per interpretar, ho feia. Però la seva descuidada carrera cinematogràfica es ressentia, i de quina manera!. El seu fracàs teatral i la poca professionalitat mostrada darrerament va crear una nefasta imatge d´ell portant-lo a una situació insostenible. El cinema o el teatre. Era clar que no podia mantenir les dues. La seva limitada capacitat vital no donava per més. Simplificació: dues opcions, dos rivals. Incompatibilitat en comptes de conciliació. Cinema ple de llum o teatre clandestí. L´un em paga la vida, l´altre me la dona... Amb prou esforços però, la seva carrera cinematogràfica es va redreçar. Una comedia romàntica i una d´acció i aventures el van tornar a posar al mercat. Mai més no va tornar a demanar una pizza. El record de que un dia va estar viu el mortifica. MORALEJA: Renta´t la cara, que no vegin que has plorat.

lunes, 15 de enero de 2007

FUGIR

Woody Allen a una de les seves pelis: "En caso de guerra solo podría ser prisionero". Jo ho tinc clar, sería desertor. Que bé queda posar una frase del Woody Allen...

lunes, 8 de enero de 2007

RITA I ORSON

Quan l´Orson Welles va agafar la pèl-roja cabellera de la Rita Hayworth, la va tallar i la va tenyir de ros platí, es va produir un terratrèmol a Hollywood. Els productors el volíen matar: “Aquest fill de puta ha destruit una icona” digueren. Però, l´Orson no era un destructor, era un creador. Mai la Hayworth no va lluir més fascinant i torbadora com a La Dama de Shanghai. Poc després l´Orson i la Rita es van separar. “Es impossible conviure amb un geni!” va dir ella. Els genis només porten felicitat a totes les persones que no son a prop d´ells. Ha de ser esgotador captivar al món.

jueves, 4 de enero de 2007

BOTIGUEJANT?

Sempre m´ha agradat anar de botigues. Gaudir dels seus aparadors, del que es veu des de fora. Però no sóc dels que entren a totes les que li agraden, s´hi fiquen, ho posen tots potes amunt i després surten sense comprar res. He entrat a poques tendes, sempre m´ho he pensat molt i fins que no he estat del tot segur, no m´hi he arriscat. I un cop dins, no vull sortir, ho dono tot. L´ultima vegada que vaig entrar a una botiga no tenia prou amb el que duia i vaig haver de marxar, em van fer fora. Cada cop detesto més el “shopping”. Crec que compraré més per internet.