JAMES BROWN

Jo no crec en Jesus, crec en el James Brown. El mateix dia del neixement de l´inventor del cristianisme, s´ha mort l´inventor del funk. Amb el Lennon i el Dylan, possiblement aquest negre del sud ha estat el músic més influent del segle XX. Consumidor compulsiu de drogues, conductor borratxo, amic de les pistoles, maltractador de dones... em quedo amb el talent. M´agradaria penjar un video o una cançó. Soc incapaç. Així que us convido a escoltar el "Sex Machine" o el "Please, please, please" o qualsevol tema d´aquest geni.

BLUES

Per contrarrestar una mica l´alegria i el bon rotllo regnant, un blues del mític Robert Johnson. Sí, aquell que a l´encreuament de camins va vendre la seva ànima al diable a canvi del do del blues. Hacia el tren yo le llevé Su maleta en mi mano Hacia el tren yo le llevé Su maleta en mi mano Yo no sé, yo no sé Si mi amor es en vano Es en vano mi amor Cuando el tren se acercó A la cara la miré Cuando el tren se acercó A la cara la miré Me quitó su maleta Y llorando me quedé Es en vano mi amor Cuando el tren se alejó Con sus dos luces detrás Cuando el tren se alejó Yo vi dos luces detrás Una azul por mi pena Roja porque tú te vas Es en vano mi amor Malgrat tot, us desitjo bon nadal a tots.

Imitant al mestre Cohen. Os escribo estas líneas, queridos míos, a vosotros que lo tenéis todo. Todo, menos estas líneas.

Nº 5

Qué pots fer quan no vols fer res? Ni la familia, ni els amics, ni la feina... no t ´hi veus amb cor d´enfrontar-te amb tot aixó. Qué pots fer? Veure pelis potser? El cinema, com a art, et pot ajudar a trobar eines que t´ajudin a sortir del forat o a ficar-te més. Hi pots trobar una escala o un pic i una pala. Qué fer? Llogar una habitació d´hotel i passar la nit mirant el quadre del pallasso mentre no pares de beure i fumar? Reflexió extreta de la peli “Traffic”. La fa una noia drogada fins les celles: “El sarcasme. Tothom fa servir el fotut sarcasme, saps? Tens por de que si admets com ets, la gent pensarà que ets débil o que no els hi cauràs bé o el que sigui que creguis que pot passar.” Està bé, però a qui mostrar el teu interior, les teves debilitats? Quan ho fas quedes exposat i es pateix més. Prometo fer servir més el sarcasme.

EL PADRINO, ESTRENA MUNDIAL

L´altre dia un amic em va dir que va veure per primera vegada El Padrino. Amb 34 anys!. Com era d´esperar estava entusiasmat, al.lucinat. Quina sort, vaig pensar. Quina meravella poder gaudir per primera vegada d´una gran pel.lícula. Es clar, un ja ha vist aquesta peli mes d´un milió de vegades. I com les grans obres d´art sempre trobes nous arguments per venerar-la. Però es impossible tornar a sentir les sensacions que et va provocar el primer cop. Quina sort que té el paio . Ara disfrutará per primera vegada de la magistral segona part del Padrino, i de la tercera. Estrena mundial absoluta per a ell. Aquestes imatges que formen part de la memoria colectiva, que son ja iconas de la cultura mundial, s´impregnrán al seu cervell i no l´abandonaràn. Es com quan veus per primer cop a una dona que després t´enamorarà. No oblides la imatge. No la oblides. No la oblidis!... No la oblido. O com quan escoltes per primera vegada una cançò que després serà una de les teves favorites. Recordes qué vas sentir quan vas escoltar per primer cop aquesta cançó que t´encanta?

OBJECTIUS

Per qué escric aquest blog?. Suposo que si no fos pel meu delicat estat anímic no ho faría. O pot ser sí. Per qué escriviu la resta? Quin és l´objectiu? qué es vol aconseguir? Tot el que fem és una eina, un instrument que fem servir per aconseguir un bé més gran. Tota acció té una reacció. Tot el que fem té una finalitat. No em val l´argument epicuri: escric pel pur plaer d´escriure. De fet l´Epicur no gaudia del plaer només pel plaer de gaudir-ne. El plaer era l´instrument per tal d´aconseguir la tranquilitat d´esperit. Aquest era el seu objectiu. Per qué escrius? Qué vols trobar?. UNA REFLEXIÓ XORRA: Hi han dues maneres de fer les coses. Bé o malament. I totes dues son bones i totes dues son dolentes.

Espectació personal

Segona entrada. Fa només uns minuts de la primera. Temps suficient com per adonar-me que Blogger i jo tenim greus problemes de comunicació. No hem deixa entrar de nou en el seu món exclusiu i elitista. No sé si podré publicar aquesta entrada. I el que és més important, si arrivaré viu a veure l´escrit. Però mantinc intacte el meu esperit lluitador. Un munt de xips no podran doblegar la meva determinació. Continuaré informant... o no.

Entrada nova. Nou blog... en realitat es el mateix. Però la meva natural incompteténcia amb les noves tecnologies, fan que arrivar a aquest punt: creació de blog i manteniment, sigui una empresa de titàniques proporcions. No sé si estic realment preparat. Pero penso intentar-ho. Ja és una qüestió personal... Em desitjo sort.