EL DILEMA DE L´ACTOR

L´actor no era feliç amb la seva carrera. Tenia cert éxit, sí. Però no el satisfeia, sempre papers d´heroi d´acció o de noi a comedies romàntiques. Una tarda va trobar-se un antic company de l´escola d´interpretació. Escrivia obres de teatre molt, molt, molt independents, gairebé secretes. L´amic va proposar l´actor que interpretés una obra que acabava d´escriure. No s´ho va pensar, tot i la opinió contraria del seu agent, la va fer. L´obra, va ser un fracàs. Només van fer una representació i amb 4 persones de públic. Però l´actor mai no s´havia sentit tan viu. De sobte tot va encaixar, tornar a pujar a l´escenari el va fer recordar el seu amor per la interpretació. Va demanar-li a l´amic més obres, però l´escriptor gaudia d´una limitada capacitata creativa. Molt de tant en tant escrivia alguna coseta i l´actor deixava la feina que fos per pujar a l´escenari. L´exit era sempre el mateix, zero. Però sentía que tot el que havia fet, tot el que havia aprés fins aleshores, el duia fins aquelles obretes tan dolentes. L´excitació que sentia era tan gran que més d´una vegada va pujar a l´escenari empalmat. Aquells texts només els entenian ell i el seu amic. Ningú més no podia disfrutar de la recargolada prosa i l´hermetisme narratiu de les obres. L´actor en volia més i l´amic no donava a l´abast. Entre altres coses, perque també havia de menjar i dedicava la major part del seu temps repartint pizzes a domicili. Malgrat tot, l´idili intelectual continuava, quan hi havia alguna cosa per interpretar, ho feia. Però la seva descuidada carrera cinematogràfica es ressentia, i de quina manera!. El seu fracàs teatral i la poca professionalitat mostrada darrerament va crear una nefasta imatge d´ell portant-lo a una situació insostenible. El cinema o el teatre. Era clar que no podia mantenir les dues. La seva limitada capacitat vital no donava per més. Simplificació: dues opcions, dos rivals. Incompatibilitat en comptes de conciliació. Cinema ple de llum o teatre clandestí. L´un em paga la vida, l´altre me la dona... Amb prou esforços però, la seva carrera cinematogràfica es va redreçar. Una comedia romàntica i una d´acció i aventures el van tornar a posar al mercat. Mai més no va tornar a demanar una pizza. El record de que un dia va estar viu el mortifica. MORALEJA: Renta´t la cara, que no vegin que has plorat.

FUGIR

Woody Allen a una de les seves pelis: "En caso de guerra solo podría ser prisionero". Jo ho tinc clar, sería desertor. Que bé queda posar una frase del Woody Allen...

RITA I ORSON

Quan l´Orson Welles va agafar la pèl-roja cabellera de la Rita Hayworth, la va tallar i la va tenyir de ros platí, es va produir un terratrèmol a Hollywood. Els productors el volíen matar: “Aquest fill de puta ha destruit una icona” digueren. Però, l´Orson no era un destructor, era un creador. Mai la Hayworth no va lluir més fascinant i torbadora com a La Dama de Shanghai. Poc després l´Orson i la Rita es van separar. “Es impossible conviure amb un geni!” va dir ella. Els genis només porten felicitat a totes les persones que no son a prop d´ells. Ha de ser esgotador captivar al món.

BOTIGUEJANT?

Sempre m´ha agradat anar de botigues. Gaudir dels seus aparadors, del que es veu des de fora. Però no sóc dels que entren a totes les que li agraden, s´hi fiquen, ho posen tots potes amunt i després surten sense comprar res. He entrat a poques tendes, sempre m´ho he pensat molt i fins que no he estat del tot segur, no m´hi he arriscat. I un cop dins, no vull sortir, ho dono tot. L´ultima vegada que vaig entrar a una botiga no tenia prou amb el que duia i vaig haver de marxar, em van fer fora. Cada cop detesto més el “shopping”. Crec que compraré més per internet.